Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/221

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Favorable degué ser la resposta puig sa cara riallera estava mes joyosa que may. Tan depressa com pogué, pujá la costa de la Iglesia, ahont arrivá, encesa com lo clavell que en la ma portava. Tan bon punt hi arrivá, molts joves correguéren pera comprométreli una dansa, pero mes que 'ls altres s' apressurá un jove minyó espigat y primet, d' ulls brillants, fornit y de gallarda apostura, lo qual, al véurerla, enrogí també fins á tornarse del color de sa roja barretina, mentres pels frescos y graciosos llavis d' ella llampegava un sonrís de joya, y sos ulls se baixavan pera dissimular millor sa alegría: ni un mot se digueren, mes tothom los pogué veurer ballar junts tota la tarde.
 —Qué hermosa que es! deyan los joves.
 —Qué n' es de gentil! deyan las ninas.
 —No hi haurá al mon més bella parella, deya tothom.
 Quan foren acabadas las ballas, ni ella 's juntá ab las fadrinas, ni ell ab sos companys, sino que tots dosets, enrahonant ja de bo y milló, ara sonriguent, ara enrogintse ella, ara parlant, ara esguardantla ell, arrivaren al peu de casa d' ella y al mateix costat del gorch ahont s' enmirallava cada matí. Molta de estona hi estigueren, y en sa distracció de res de lo que passava en son entorn s' atalayaren. No veyeren com sent ja molt vespre, era arribada la hora dels follets y de las bruixas, y la hora en que las donas d' aygua surten de sos llachs pera dansar al entorn d' ells y corre per los boscos y las serras; no veyeren com lo llach prop d'hont estavan