Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/224

succehia feya molt temps, no 's bellugá poch ni molt; ella no portava aquell dia los bells y compestres corals en sas orellas, mes de ellas hi penjavan unas ricas arrecadas de esmeragdas y pedras viroladas. Se mirava ab una joya y complasencia com jamay encara ho hagués fet; despres, hi feu reflectir una tumbaga d' or que en son dit portava.—Qué hermosa li semblaré lo dia de nostras esposallas ab eixas joyas que ell m' ha dat, ab mas faldillas novas y ab ma nova y blanca caputxeta! deya ella. En eix instant una tromba d' aygua s' aixecá del mitj del gorch enlayre aturdint á la donzella y, fent relliscar son peu, se la engolí fins al fons; llavoras per dessobre feu grans remolins, y torná á apareixer tot bregant la donzella, y torná á desapareixer; aixó succehí tres vegadas; després, l' aygua quedá tranquila, y ella al fons.
 Veyent son promés que contra sa costum no compareixia á ballas, aná á casa seva á buscarla: allí li digueren com feya temps que era fora. Gran fou la desesperació dels pares d' ella y del minyó quan en lloch la trobaren; no sabian lo que podia ser, pensant moltas cosas y cap de acertada, fins que per fi, vint y quatre horas despres, sobreixí demunt las ayguas son cadavre, mes sense arrecadas ni tumbaga. Tothom digué com ella havia estat una imprudent de anar á enmirallarse en aquell gorch que era xuclador, sent aixó causa de que li hagués succehit semblant desgracia. Son trist desposat aná desde llavoras tots los dias á sentarse en la roca gran que á son costat lo gorch tenia, á plo-