Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/225

rar sa dissort:—Aquí, deya ell, nos contavam un dia nostre amor, quan encara á casa séva no 'l sabian; aquí venia ella á engalanarse pera més agradarme á mí, com si sa gran bellesa hagués menester galas; aquí li vaig robar un dia sa hermosa arracada de coral que sempre més he dut com una reliquia demunt mon cor, y en fí, en eixas beneytas y avuy malehidas ayguas ha trovat mon amor sa sepultura.
 —Per qué dius ayguas malehidas? digué de prompte una veu que eixía de dins del gorch.
 Esferehit lo donzell, mirá per tot arreu sens res veure.
 —¿Per qué 'm maleheixes, ¡oh tu! ditxós mortal, causador de mas desventuras? ¿no estás content de haver fet ma desgracia, que encara m' hajas de execrar sent aixís que devía ser jo la qui ho deuría fer ab tú? seguí dihent la veu.
 Llavoras se reproduhí la escena que havía tingut lloch lo primer dia que ell y la desditxada filla del Margarit allí á la vora s' havian parlat d' amor, escena de la que ells no s' atalayaren, abismats en sos somnis de ditxa: ara si que lo jovensel ho vegé ben bé. Al apareixer la fada per entre son llit de corals y esmeragdas, brillaren devant los ulls del minyó las arracadas de pedras viroladas y la tumbaga d' or que ell havía regalat á sa enamorada y que ara aquella duya; un crit de dolor s' escapá de son cor. La fada s' hi atansá, y afalagantlo y acariciantlo, li parlá del seu amor, dihentli com era molt més gran que 'l que li tenia la donzella, y com ella, era tant rica y poderosa que res no li man-