Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/228

dir—teniu rahó:—la mestressa s' aixugá 'ls ulls ab son devantal, tot suspirant.
 Lo hereu que fins allavoras no havía pres part en rés, distret com estava, pensant ab sa estimada á la que esperava veure á la misa del gall, se dirigí á sa mare y li digué:
 —Y bé mare, perque no 'ls feu cagá 'l tió? així estarian contents.
 Sa mare torná á aixugarse 'ls ulls ab son devantal y seguí filant.
 —Bé, que 'n treyeu de estar tant trista sino hi podeu adobar res.
 —Mon fill, respongué la mare, quan tu serás pare, compendrás lo meu dolor; perdut ton pare, no 'm restareu mes que vosaltres pera mon consol; y creus tu que jo puga estar alegre, y tranquila, tenint un dels meus fills á la guerra? Tres anys há que me 'l varen arrebassar dels meus brassos, y que mos ulls no s'aixugan, Deu perdoni als que tan mal m' han causat, com jo 'ls perdono, més no 'm demaneu festas, ni alegrías, pera mí han acabat pera sempre.
 —Oh mare, mare!—digué 'l fill contenin sa emoció—la guerra se está acabant y á l' hora menos pensada veurém tornar á en Genís.
 —Que Deu te mantinga en eixa il-lusió, jo per ma part no la tinch, al contrarhi, sempre'l veig patint, ara ferit y mal cuidat en un hospital, ara mort de fam y assedegat corrent entre un nuvol de balas, dias passats vaig sentir á dir que per aquells serrats de la Navarra n' hi havian trovat no sé quants de gelats; ¿qui 'm dirá á mí que mon fill no era un dels tants? ara la guerra