Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/229

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

va de bó, de bó, si escapa d' una cosa, creus que escapará de l' altre?
 Lo hereu baixá tristement lo cap, y lo Hilari ab tot dissimulo s' aixugá una llágrima ab lo revés de la má; pobre home, 'ls estimava tant! los havía vist néixer á tots y no podía ser de ménos.
 Seguí un estona de quietut, interrumpuda sols pels espetechs de las espurnas y pel fort mastral que xiulava al defora, deixant entrar de tant en tant alguna manxada de vent per las mal juntadas posts de la porta.
 Sobte, lo Pusero comensá á grinyolar á poch á poch; després ab més forsa, fins que arrivá á lladrar fortament.
 —Qué te ara aquest diantre de cá? digué lo Hilari.
 Més en aquell moment, seguits y redoblats cops ressonaren á la porta.
 —¿Qui diable deu ser en aquestas horas? afegí lo vell mosso tot aixecantse pera obrir.
 Tot desseguida un crit de joyosa sorpresa ressoná per tota la casa.
 —Genis, Genis, tu per aquí? ets tu, ho somnio!
 Al primer crit de lo Hilari tothom corregué á la porta; y efectivament, en Genís era allí, una mica flach y descolorit sí, més espigadet y guapo, trempat com un ginjol y més alegre que unas pascuas, ab son vestit de soldat que molt rebé li esqueya, y ab sa gorreta d' artillé posada un xich á la decantada, que li dava un aire més curro y picaresch.
 Los germanets se 'l miravan y remiravan, no 's podian dar comte de que fós lo séu germá,