aquell ab qui s' havían pegat més de quatre vegadas, y 'l que 'ls en feya tantas com podía, ara se 'l miravan ab un cert respecte, li tocavan ab tot dissimulo la franja vermella de sos pantalons y se 'l escoltavan com á un oracul.
—Ola mare, digué éll entre alegre y conmogut, passant un bras al vol del coll de la pobre dona, que estava feta una mar de llágrimas, ola, ola, mareta meva; y de qué ploreu? no 'us alegra lo veurem?
Imposible li fou á ella respondrerli; havía sigut tant sobtada aquella alegría que li havía nuat lo cor paralisantli la llengua.
—Si li parlas com un soldat, digué lo Hilari, pera dir alguna cosa; aquets olas, olas, los has apres en aquellas terras, perque aquí no ho dihem pas aixó.
En Genís se 'n rigué y lo abrassá.
—Si saviau las vegadas que m' he recordat de vos.
—De bó, t' has recordat de mí, minyó?
—Y no me 'n havía de recordar? de tots, de tots, me recordava; de lo hereu, de mos germanets, y fins d' aquest mal carat de Pusero que m' ha lladrat com si fos un forasté.
Mes lo Pusero, volent esmenar sa descortesía pel fill de la casa, estoneta há que llepava sas mans y li saltava á sobre fent mil demostracions de alegría.
En Genís portá á sa mare prop d' aquella llar un moment avans tan trista, y assegentse á son costat li besá una y mil voltas sas mans, ab
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/230
Aquesta pàgina ha estat revisada.
