Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/231

sens igual tendressa; la pobra dona encara no s' havía donat compte de sa ditxa.
 —Haurás patit molt? li preguntá lo hereu.
 —Cá, respongué lo artillé, las cosas vistas de lluny fan molta més afrenta que de prop, no vull dir que no hi haja perill, més també s' hi passan estonas bonas, ¡si no hi ha més bona vida que la vida del soldat!
 —Aneu, desganyiteus y consomius pels altres, y mentrestant ells se diverteixen; sentiu, mestressa lo que diu en Genís? morius de tristesa una altre vegada, digué lo Hilari.
 Més eixas últimas paraulas feren revenir á la pobre mare, recordantli que pot ser molt promte arrivaría aquesta altre vegada.
 —No, mare, no, digué son fill, no es fácil que me 'n torni; á causa de una ferida m' han dat mitj any de llicencia pera acabarme de restablir, y acabat aquest mitj any, ó se enganya tothom, ó ja no hi haurá més guerra y nos donarán la llicencia.
 —Ferit estás, fill meu, ferit!
 En un instant lo rodejaren tots palpantlo per tot, com buscantli la ferida.
 —No, no, si ja la tinch gurida, so vingut á restablirme solsament.
 —Mare, digué la canalleta, y ara que no cagará lo tió?
 —Sí, fills meus, lo tió, la missa del gall, la suca-muya, tot ho tindreu; també os passarán los reys com avans de morí lo pare, y tots tornarém á estar alegres!