Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/237

sistian en recordar sa hermosa terra, y complaures en pensar en lo goig que tindria quan hi pogués tornarhi. Un dia rebé una lletra en la que li deyan que correns se posés en camí, puig que sa mare estava mol malalta; molt va correr, mes quan hi arrivá ja ni tan sols lo conegué: aquella ánima bona, carinyosa y apassionadament enamorada de sa mare sofrí un cop terrible que li aumentá la nova de que sa mare havia mort dels disgustos que son marit li donava.
 Res podía fer sofrir mes á l' Isidro que aixó, aquell dia s' ampará d' ell una gran tristesa, y digué com no volia tornar mes á Barcelona, cosa que per altre part son pare no volia tampoch. Lo temps aná minvant la dolor que li ocasioná la pérdua de sa mare, mes no passava dia que no anés al cementiri á visitarla, y no 's recordés d'ella á tots los instants. Vivint en sa casa, prompte 's convensé 'l pobre Isidro que verdaderament sa mare devia haver sigut molt desgraciada; mes com la juventut tot ho resisteix, l' Isidro quan era fora de casa seva ballava y 's divertia ab lo jovent oblidan per una estona sos disgustos.
 Entre las donzellas de Riells, una n' hi havia hermosa com un ángel: tenia aquell ayre ardit y viu de las fillas de montanya, al mateix temps que la dolsesa y ternura de las ciutadanas, era blanca com la flor del lliri y sos hermosos y llarchs cabells rossos pareixian un rich mantell d' or; fos la afinitat de sentiments, fos perque ja desde molt petitets sempre havian jogat junts, era 'l cas que la Assumpta sempre que hi havia