desde petit, ahont tan bellas il-lusions s' havia format, mes ¡ay! aquellas pinedas també anavan á desapareixe pera sempre per la ma del llenyater, los cops de destral ressonavan dins son cor com ressonan los cops que 'l fosser dona al obrir una tomba, ja no veuria mes aquells pins ahont tantas voltas havia pujat, ja no sentiria mes la flayre dels romanins y espígols, ni tornaria jamay, seguit de sos cans á pujar aquellas espadadas y perillosas rocas perseguint á la acorralada cassa. Las germanas be ó malament s'havian casat per eixirse d' aquell desgabell, y en la casa sols hi quedava son pare. L' Isidro, donchs, se trobava sol sens ningú que l'aconsolés; una sola persona hi havia de la qui tenia dret, y esperava tenir algun consol; l' esperava perque creya en la bondat del seu cor; hi tenia dret perque l' aymava y li havia tingut sempre tan carinyo com á las sevas germanas, aquesta persona era la Assumpta: al recordarsen la cara del pobre Isidro 's cubria d' alegria, sos ulls brillavan y per un moment oblidava sos pesars.
Lo que fou ningú ho sap, mes succehí que poch á poch la Assumpta ballá menos ab lo hereu del molí, y poch á poch no hi ballá gens y poch á poch ell no comparagué mes á balladas; després desaparegué de sa casa, y al cap de molts dias lo trobaren errant y perdut pels boscos, bebent aygua de las torrenteras y menjant alguna fruyta boscatana, espellissat y demacrat que semblava una ánima del altre mon; tractaren de tornarlo á casa seva mes ell fugia pel primer forat
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/239
Aquesta pàgina ha estat revisada.
