Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/246

tat lo fer la imatje y s' estava parlant de quí la faría que ho fes bé, sens trovar ningú á propósit, trucaren dos pelegrins á la porta del hospital demanant aculliment per aquella nit.
 Enterats los pelegrins de lo que tenia al poble en tan fatich, demanaren una pedra, y tancantse en una celda prometeren fer la imatje.
 L' ensendemá, veyent que no eixían may ni may de sa celda, determinaren los vehins trucar á la porta, que estava tancada per dins; mes ningú respongué, tractaren llavors de obrirla y ¡oh sorpresa! los pelegrins no hi eran, y en mitj la cambra hi havía un Sant Sebastiá fet d' una manera admirable, ab una encarnadura que pareixía natural.
 Tothom ho tingué per un miracle y ningú duptá que lo havían fet los ángels en forma de pelegrins.
 La dona, mentrestant, encengué los ciris de dal del altar y baixá la fusta que tapava 'l Sant.
 —Mirin, mirin, quina carnadura més ben feta, y ab tants anys com té, sembla que sia feta d'ahir.
 Llavoras los mostrá unas afegiduras que tenia en los peus.
 —¿Y qué es aixó? preguntaren los visitants.
 —Aixó es que la iglesia que allavors se feu al Sant, era molt petita, que la gent no hi cabía, per quant era tanta la devoció que a ell se tenia, que de tots los pobles vehins venian á visitarlo, y en temps mals molts venían á habitar aquí á Moyá, perquè desde llavoras res hi pogué la peste, fins un altre cop que semblava se