Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/248

cel estava enterament cubert de negres núvols y 'l vent xiulava ab tanta forsa que esferehía.
 —¡Jesús, quín temps! digué la senyora abrigant á sa filla, sembla que tot se té d' arborar.
 —Sí, sí, ja es vent narbonés, respongué la farrera.
 Vent Narbonés,
 que ni plou ni aclareix
 y quan s' hi posa s' hi coneix.
 Li donaren una bona almoyna per lo Sant, y despedintse d' ella, apretaren lo pas pera arrivar quant ans á l' hostal, mes no sense ensopegar moltas vegadas á causa de la fosca, y entrebancarse altres tantas a causa del vent.
 Tota aquella nit y tot l' endemá plogué d' una manera espantosa; semblava un diluvi, y com hi ha allí completa falta de sorra pera fer lo morter en las edificacions, d' aquí que la obra may surt molt forta, y que en casos de aiguats s' estigui dins de las casas com en mitj del carré, filtrant l' aygua per tot arreu, per los teulats y per las junturas de las pedras en las parets.
 En l' hostal distava molt d' haverhi cap comoditat y encara crech que hi faltavan algunas cosas poch ménos que necesarias. En quant á la part gastronómica, estava tot lo malament que podia.
 Aixís es que 'ls forasters estavan completament aburrits y passavan lo dia anant de devant á detrás y del detrás á devant per veure si s' aclaria.
 Lo vent bufava sempre ab més forsa; semblava que tot ho havía d' arrasar.