—Me sembla que acabará per tirar la casa á terra aquest vent, digué la senyora.
—Aquesta no, digué la hostalera, qu' es feta de poch y ben acabada.
Lo senyor mirá 'l sostre que semblava un mapa de tants trossos mullats, y las cassolas y gibrell escampats per aquí y per allá, posats pera tomar l' aigua que queya com per canals.
—Mes algú rebrá de segur, seguí dient ella: moltíssimas casas están consentidas encara de la crema del any 39, y com sos habitants son pobres, no fan sino apuntalarlas d' allí ahont s' espatllan y sempre las tenen així, si cau no cau; ara figúrinse ab aquest vent tant fort lo que será.
Com no era possible sortir á causa de que tot anava com una riera, escorrentse l'aigua per lo pendent de la vila avall y llensantse per la carretera, res sapigueren de lo que havia passat fins y á tant que pará la pluja.
—¡Válgans María Santíssima! digué la hostalera lo dematí del següent dia tot entrantlos la xacolata; ¡y las desgracias que hi han hagut! En la mánega (barri de gent molt pobre), han caigut duas casas, y á Ciutadilla (barri un xich mes apartat de la població y més pobre encara que 'l primer) una altra; ¡y lo desgraciats que son! ¡pobre gent!... Figúrinse un matrimoni carregat de criaturas, pobres al últim punt; lo fill gran que ja ajudava a son pare en lo trevall, caigué soldat; mentres lo fill era á la guerra 's tuleix lo pare, y com quan una persona es desgraciada tot li vé en contra, al sortejarlo per' anar
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/249
Aquesta pàgina ha estat revisada.
