Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/251

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

da del que 'n té. En sas malaltias s' ajudan igualment; sempre paga 'l més provehit y 's cuidan com si tots fossen de la mateixa familia, y se 'n entran los uns á las casas dels altres ab la mateixa llibertat que á casa séva. Las criaturas, sobre tot, may se sab de qui son; avuy menjan en la cassola d' aquest, demá las pentina aquella, un altre dia los renya una altra; crech que arrivan quasi á no saberho ni ells mateixos.
 Aixís es que aquesta pobre gent de la casa caiguda no han patit pas gana fins ara, mes aixó de no tenir casa ni gens de roba, que tota ha quedat allí xamicada aixís com també los trastos, qu' eran molt pochs, com ja 's poden pensar, mes que al cap y á la fi 'ls hi servian, ¡mirin qu' es cosa ben trista! perque passar l' hivern sense una mala márfega pera jeurer y una mala conxa pera abrigarse!...
 A la tarde d' aquell mateix dia, la senyoreta, sentada darrera 'ls vidres del balcó estava mirant tots aquells camps inundats y aquellas carreteras per las quals quasi no 's podia transitar.
 Sa mare entrá en la cambra, y la vejé ab los ulls plens de llágrimas.
 —¿Qué tens, filla méva? ¿de qué ploras? li digué tendrament.
 —¡Ay, mamá! respongué la noya; pensava que nosaltres que estém ben abrigats y que res no 's falta, nos havém estat alasevent aquestos dias trovant á faltar moltas cosas que nos semblavan necessarias, mes que en realitat eran supérfluas, mentres qu' aquesta pobre gent de Ciutadilla no tenen ni un abrich, ni un tros de