Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/252

pa, ni tan sisquera un jas de palla per dormir; y nosaltres 'ns queixém, nosaltres que tenim de tot y que viatjém per gust y per lo tant no deuriam dir res per las incomoditats que ab eix motiu passém! Mamá, afegí tímida y carinyosament, ¿no valdría més que en lloch de seguir la nostra escursió, mortifiquessim la nostra curiositat de veure cosas, y los diners qu' en aixó devem gastar donantlos á aquesta pobre gent á la que traurán de grans apuros?
 Per tota resposta sa mare la besá enternida y posantse un abrich n' hi doná á ella un altre y li digué:
 —Aném.
 Quan ellas sortian del hostal se vejé á la diligencia pujar penosament la costa.
 —¡Quín acudit ha tingut aquest Ramon de fer lo camí ab un dia així! ¡pobres animals! ¡si ja no poden més! digué l' hostalera.
 —Nos farian lo favor de dirnos quin es lo camí de anar á Ciutadilla? li preguntá la senyora.
 —Agafin per eixa carretera,—y senyalá la de Manresa,—quan serán un tros per enllá, á má dreta trobarán una pujada; al cap demunt d' ella hi veurán un carrer de casas; allí es á Ciutadilla.
 Las damas se n' entraren per entremitj del fanch de la carretera que quasi no 'n podian eixir, mes la bona voluntat val molt y, enfangantse ó no, anavan fent via poch á poch.
 Quan arrivaren á sota Ciutadilla, encara que no 's podian perdrer, no obstant, hi havía dos ó tres caminets y estavan dubtant quin pendrian,