que 'l gasto dels mestres de casa corren pe 'l meu compte.
Impossible es descriurer las benediccions d' aquella pobre gent y l' enterniment d' ellas duas.
—¡Ah! Nostre Senyor no deixa may, deya la pobre dona; quan més abandonat un se creu, es quan li vé major consol; feya poch. me creya la més infelís criatura de la terra, y ara veig que só la més felís; mon fill, mon fill perdut es á mon costat; mon marit pot curar fentli remeys, y nostra casa tornará á alsarse: ¡oh, sí! Déu tanca una porta y n' obra un altre.
—¡Oh, filla méva! deya la senyora á sa filla tot tornantsen, m' has proporcionat una felicitat que may havía cregut. ¡Qué valen las diversions y teatros comparats ab aixó! ¡qué 'm fa tenirme d'estar d'algunas d' aqueixas cosas, per lo gasto que aném á tenir, si nos han proporcionat la inmensa felicitat de fer la ditxa dels altres y de presenciar una escena plena de tendresa y carinyo?
La filla no deya res perque la conmoció y las llágrimas embargavan sa parla.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/255
Aquesta pàgina ha estat revisada.
