Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/259

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tendres pinsanets fills del seu fugitiu aucell que nihat havia en una alsina de prop de son esmeragdat camp. Vingué lo temps de segarlo, y la donzella 'n guardá la meytat pera llavor y l' altre meytat lo recullí pera filarlo en las vetlladas d' hivern que ja s' atansavan. En quan al sarment de la mitjana, cresqué també gemat y hermós com los fruyts de las altres duas, de manera que al esser al hivern era ja un cep tan gros y tantas sarments tenia, que 's pot dir que quasi be 'n pogué plantar una vinya.
 Passaren nostras donzellas lo hivern filant dins d' una casa baixa que pera guardarse del fret construhiren y al arrivar la primavera tornaren á cullir lo blat que aquest any n'hi hagué á sacas, aixís com també á la tardor bona cullita tingueren de cánem, de rahims y de serments pera engrandir la vinya.
 Y aixis visqueren molts anys anant aumentant sempre mes y mes lo seu tresor: ja no havitavan la cabanya, puig ab lo que havian guanyat, venentse los fruyts que 'ls hi sobravan, construhiren un molt bell Palau ab una capella dedicada al gloriós Arcángel Sant Miquel, patró de la justicia; qual palau engrandian un tros cada any segons eran mes bonas las anyadas.
 Y esdevingué que un dia lo atzar hi portá á tres princeps, que tot cassant, cassant havian vingut d' unas llunyas terras, y 'ls quals molt admirats estavan de veurer á tres donzellas solas en aquella fértil y privilegiada terra, que mes semblava un paradís habitat per ángels que altre cosa.