Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/267

creencias no son encara fugidas de nostra terra.
 Pujant la costa de la esglesia, se crehuan los tres camins que hi donan en lo cantó de la paret del cementiri adossat á la esglesia, en lo qual com á mostra del lloch, y recordansa del que som, hi ha una creu feta de caps de mort.
 Donchs bé, vivia en lo dit poble de Bigas, un matrimoni felís en sa pobresa, y que com tota la demés gent del terme, queya, com se sol dir, de bondad y de honradesa; allí no hi ha richs, mes tampoch hi ha pobrissalla, y tothom s'ajuda tant en los travalls que pareix una sola germandó; ja hi pot haver malalts en una casa que tots hi acuden á ferlos la feyna, ja hi pot haver necesitats que tothom hi acut á ajudarlos. Lo matrimoni de que parlo, era un dels que mes cumplian tan sants preceptes, aixís era que eran molt estimats, y hauría estat la séva felicitat complerta, si no fos estat la mala índole que un fill que tenian demostrava; si 's feya alguna malesa á estudi, de segur que 'n Feliu n' era l' esca, si 's capulava la vianda d' algun camp, era ben segur que al averiguarho 's trobava que havia sigut en Feliu l' autor; si s'havia fet mal á alguna vinya, eran també los borrechs que guardava 'n Feliu los qu' ho havian fet. Veyent aixó y que nos volia fer al art del pagés, los seus pares, tots apesarats, tractaren de donarli ofici, per qual motiu lo posaren d' aprenent fuster á Figaró; mes al cap de poch temps lo mestre fuster los hi torná, per que no 'n podia fer res. Lo seu pare comensá á capficarse, caygué malalt, y un dia que 'n Feliu era á festa major al Ser-