Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/269

Quan aixó succeheix, se treu un altre cap del cementiri y se posa en lo lloch del caygut: aquella volta hi havian posat una testa de blanca ossamenta, com que no fes molt temps que hagués estat soterrada: al veurerla 'n Feliu instintivament quedá parat, sentí una cosa estranya dins son pit, y sens esma de moures d' allí com si li haguessin clavat, ab los ulls fixos en aquella testa, poch á poch li semblá que las concas buidas de la closca s' anavan omplint, omplint, fins á formarshi uns ulls que li llensaren una trista mirada; 'n Feliu, esgarrifat, y erissats los cabells, s' entrá mitj corrents dins la esglesia. Passaren dias y dias, y 'n Feliu no sabia com, mes se trobava que sempre feya cap á la paret cantonal del cementiri, y trobava sempre los ulls d' aquella testa esguardantlo á ell: lo senyor Rector, qu' era un sant home, al saberho se dirigí á 'n Feliu pera convéncel de que aquella alucinació era, pot ser, un cástich de Deu y un avis pera que 's corretjís de sa dolenta vida, mes lo minyó ab tot y aixó anava sent mes dolent cada dia.
 Feya un quant temps que la gent d' aquell poble tan bo y tan tranquil estava temorosa y desassossegada; ningú gosava á anar gayre de nits, puig ja havia succehit moltas vegadas las que plegavan vespre de mercat, que 'ls hi sortia un home, punyal ó pistola en ma, y al que ningú coneixia per anar embolicat ab sa manta, y'ls robava tot lo que portavan; l' un dia 'ls sortia al pla de la Creu, un altre á la Vall-roja, un altre á la Vall-blanca; semblava que 's mul-