Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/275

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

vian de sacristía; seguint en filera recta envers ponent 's trobava altre tros de muralla, desde la qual se veya Caldas, Senmenat y un bon tros de plana del Vallés.
 Quan la donzella fou arribada al Castell, travessantlo pel mitj, passá per devant de la Capella y prengué per eixa muralla, fins á trobar á sa ma dreta una cambra que sencera 's conservava en mitj, dels enredochs: brillar se veyan per entre sas clivellas las flamas de la llar que encesa estava encara. Batia fortment lo cor de la donzella, y duas o tres vegadas alsá la má pera trucar y altres tantas tornali á caure sens esma pera ferho: mes al fi, tement mes la soletat que ia rodejava, que tot lo que li podia succehir, tremolosa y esglayada tustá la porta.
 Una veu cascada y regullosa va preguntar:
 — Qui hi ha?
 —So una pobre donzella, respongué, que vol consultar un cas á vostra gran sabiduría.
 S' obrí la porta, y á sos ulls va presentarse la cambra mes estranya que havia vist en sa vida. Al cap de vall las rojas flamas s' aixecavan fins al sostre formant remolins de foch pel costat de la negre marmita, tan grossa, que s' hi podia conrer menjar per trenta cavadors: al seu costat y ab una gran llosa á la ma, s' estava sentada la bruixa que lo Castell habitava, vella, seca y arrugada; sos cabells curts y escabellats li queyan demunt dels ulls y per las galtas, gruixuts y erisals com los del senglar: als seus peus hi jeya un gat grossissim, que tan bon punt veje á la donzella va esterrufarse tol, llansantli