Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/285

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

zella, la que 's descubrí ab lo moviment qu' havia fet de sospresa.
 —Una estranya; digué.
 Y,—una estranya: Repetiren las altres.
 Llavoras la regina feu atansar á la donzella preguntantli, qui era y lo que allí cercava. Obri ella sos llavis pera respoudrer quan la Fada digué.
 —Calla, sento cridar als Duchs y riure las Cabrassas la mala bruixa del Castell haurá fet alguna presa: correuhi algunas de vosaltres á veure si la podreu salvar.
 Un fret glacial s' ampará dels membres de la pobre nina: tantas maravellas li feren oblidar á son amat y ara 's trobava en que segons podia presumir per aquellas paraulas, ella l'habia posat potsé en perill. Ab un santiamen s' agenollá als peus de la dama, mentres sis ó set de las fadas ficantse dins la esmeragda tornárentse Falsiotas, Tortras y Roquerolas, y fendentlo espay per sobre 'l single de Bertí s' en escamparen, en tant que la donzella contava lo que ab la bruixa li habia passat, y lo motiu de trobarse en aquell lloch. La fada li digué.—Si atreta per nostras hermosas fillas, que en forma de flors blavas lo camí engalanavan, no haguesses vingut aquí, ay! de tú; ay del teu amant! Tens de saber que al guardar en ton pit las herbas de aquell fossar, hauries locat, y boja que foras estat, al trobar lo teu aymador, que lluny de tu haguera fugit, al veuret de aquella manera y en aquell lloch á tal hora, li hagueras clavat la enmatsinada vareta al mitj del cor, que tret de son séti