Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/290

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

un ¡ay! y la desditxada donzella caigué demunt las nevadas Margaridas, mes blanca que ellas.
 Un raig de sol calentantlo tebiament deixondá al donzell qui aixecant lo cap, trovarse va á Vall-de-Ros. Mormolava dolsament l'aigua de la font fresca, moviantse los canyars besats per lo oratje, y 'l sol que tot just sortía hi enviá son primer raig á il-luminarlo; los gorchs reflectian las vermellencas parets cubertas de herbas bosquetanas que las enramavan, y una munió de Roquerolas y Falsiotas, donavan ab son cant festiu, la benvinguda al dia. Sobre 'l single pasturavan tranquilament los matxos que havia perdut lo jove la vesprada, fent ressonar las esquellas de su vermella moriscada.
 ¿Era donchs un somni tot alló del Palau y de las fadas? ¿ó be aquellas aucellas que sobre seu revoltejavan, eran aquells sers hermosíssims que havia vist dormit ó despert?
 Buscant com un desalenat alguna cosa ó camí que li pogués donar llum sobre lo que cercava, li semblá sentir un sospir entre las canyas, y atansantshi trobá entre mitj d' ellas á sa estimada sens sentit: s' omplí las mans d'aigua del gorch mes prop, li ruixá la cara y la feu torná á la vida. Y pregunta del un y resposta del l' altre, trobaren que devia ser cert lo del encantat Palau.
 Desde aquell dia lo desventurat donzell aná per aquellas fondaladas cridant á la hermosa fada y cercant lo lloch que ella habita.
 Y ella, la trista nina, que aixís veya perdut lo seu amor y per sa culpa, corria també desale-