Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/297

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

mint fins á las mateixas rocas, y á cada un semblava que tot havia de desapareixer per sempre mes, en aquellas soletats profundas y sombrías.
 Felís y tranquil vivia l' cavaller, quan lo esperit del mal que may está en vaga, torná á recordarli sas passadas grandesas y sos antichs amors: fora éll, son rival podia conquerir sens cap esfora la ma de la hermosíssima Elisenda de Moncada, la pus bella dama d' aquell temps: ¡ella als brassos de son rival! aixó era mes de lo que podia un jove y enamorat cor. Aquest pensament lo desvetllava y 'l distreya en sas oracions. Prou li havia semblat á ell que en aquella poética solitut no hi podia arrivar cap recort mundanal y que sols á Deu y de Deu podia recordar y parlar aquella eloqüent y magnífica naturalesa. Al trobarse dominat altre volta per la gelosia, s' ampará d' ell una tristesa que ab res podia desvaneixer.
 Un vespre que, mes atormentat que may, s' estava en la finestra de sa celda (demunt de la timba) recolsat son cap en la esbelta y graciosa pilastra de marbre que la mitj partía, tenint á sa ma dreta, la una un bon tros enllá de l' altre, las avans duas ditas cascatas que sembla van gemegar per las angunias dei demacrat novici, y á sa esquerra las espadadas montanyas per honthavia passat lo dia que demaná acullimenl als monjos de San Victor, li semblá ovirar unas llumanetas dessota la cascata principal, que totas se movian anant d' un costat á l' altre. ¿Qué será, que no