Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/300

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tant trevalladas, com la mes caprichosa randa, baixavan fins lo fons de la cova ó gruta, perdentse en sas profunditats ïnmensas, en mitj de las tenebras que no pogué desvaneixer la llum que á la ma portava, la qual llensant guspïras al sacudiment de bras que feu lo novici pera allumarla, il-luminá la volta de sobre 'l llach, fent apareixer com estrellas las gotas d' aigua que de allí queyan.
 De sobte se li apagá la teya, cosa la qual feu que quedés tot concirós y sens saber com eixir d' aquell lloch, donchs si donava un pas endevant, queya dins d' aquell insondable llach que Deu sap ahont anava á parar, y si tornava enrera, á mes de lo relliscós y desigual del sol, podia estabellarse contra alguna roca, sens contar que algunas d' ellas sostíngudas enlayre, deixavan un buit per dessota, pel que molt facilment podia esllevissarse sens adonarsen.
 Y heus aqui que quan mes concirós estava, una llum vivíssima aparegué á l' altre part del llach, y ab la claror de aqueixa llum, vegé sos vols cuberts de murtra y taronjina y mil altres olorosas flors barrejadas ab altres de crestall, de grogas com topacis, de vermellas com corals y altres y altres jamay vistas.
 Una melodía que tan podia tenir de la lira de Orfeo com de la ramor de l' aigua, pareixia sortir d' entre las encantadas flors, entre mitj de las quals aparegueren unas hermosíssimas fadas de gracia incomparable, blaucas com la flor del lliri, y frescas y olorosas com las mes bellas rosas: semblavan haver nascut de la escuma de