Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/307

era la última cosa que li demanava y no pogué nenos de prometeli.
 Los pares de Dionís, per sa part, cregueren que la millor manera de distreurel era casarlo. Tractaren la boda ab la filla d' un rich y noble baró de allí la vora y l' hereu de Sentmenat hi consentí. Ja savia ell que no devia ser en cap manera esposar una pagesa, y per molt que estimés à Anunciata no 's creya obligat á presentarla com á esposa seva, ridiculisantse als ulls dels seus nobles parents y venins, senyors dels castells d' aquells voltants. Tampoch, á pesar de lo pervertits que estavan los temps, volia abusar del amor y candidesa d' ella, perque s' havia acostumat á respectarla com una germana y perque estimava ab deliri á sa dida y no volia agraviar la seva memoria. Estant aixís, resolgué participar son próxim casament á la trista horfaneta (puig sa mare ja havia mort) y demanarli que la pogués veure encara dessota son bell y estimat redós fins al dia en que un nou llas lo separaria d' ella pera sempre. La donzella hi consentí.
 Per fí, vingué un dia en que Dionís no comparegué sota del alba y en que al ser al cap vespre las finestras obertas del Castell deixaren escapar los raigs de llum que adins brillavan. Anunciata ho comprengué tot, per més que ell no li havia dit quan seria: se celebravan las bodas de Dionís. Se posá en sa finestreta y comensá tristement son cant; las fullas dels albas y de las enfiladas flors, com associantse á son dolor, gemegavan melancólicament mogudas