Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/314

entoná un cant hibrich y exaltantse per moments se posá á ballar demunt del frare que plé de sanch y obertas las feridas semblava promte á exalar l' últim sospir.
 —Y encara ets viu? li digué la dona donantli un cop de soch á la cara, si ja ho dich jo que teniu mes vidas que 'ls gats.
 Y un infernal mitj riure se dibuixá en sa cara á la idea que li esdevingué.
 —Oh! ara sí que morirás, ¡quin pensament!
 Y arrancantse la pinta de banya que servia pera sostenir sos cabells quan los duya recullits, s' agenollá demunt lo pit del frare, y la aná clavant en la corona del moribunt.
 Los ulls del infelís tornárense vidriosos y entelats, demanant encara ab sa dolsa mirada pietat á aquella furia.
 Eixa s' aixecá y travesant d' un salt al que ja creya mort seguí son camí llensant crits feréstechs.
 Una porta s' obrí tan bon punt ella hagué dessaparegut, y tres ó cuatre personas s' atansaren al ferit: una d' ellas, posant sa orella en la boca de aquell.
 —Encara respira, digué tot baix.
 Y tots junts lo agafaren y 'l ficaren dins la casa ab tot y 'l perill que corrian.

 II.

 Dinou anys han passat desde las escenas últimament referidas; los convents ó eran edificis públichs ó plassas, menys alguns pochs que en-