Al acabar son cant lo joglar aixugá una llágrima que 's desprengué de sas parpellas, en tant que Arnold furiós pegava un cop de puny damunt la taula fent saltar las copas que en ella hi havia.
—Per lo infern, crida llensaut foch de sos ulls, ara fan corre que só 'l diable en persona. Mes sossegantse y mitj rient com si li hagués ocorregut una idea agradable, afegí: —¿Mes qué hi fa? millor, senyors; buydem tos beyres á la salut de la hermosa de la font del infern que ab prou descontentament vostre me feu oblidar la cerva.
Y aixecant la cisellada copa ab una má, tirá ab l' altre una bossa de diners als peus del joglar. Lo bardo al sentir las primeras paraulas d' Arnold posá sa má al mánech de son punyal tot mormolant:
—Ja m' ho pensava que era ell!
Mes contenintse lo deixá anar ab prou recansa, y, sens cullir la bossa que li havian tirant, sortí de la sala, y després ab tot y la tempestat se feu obrir la porta del castell.
Se digué després si á l' endemá s' havia trobat mort al peu de la muralla.
Arnold havia oblidat completament la aventura de La Font del infern (nom que conserva encara) mes al recordarli allavoras, s' oblidá de la cassera que tenia projectada per anar á la cassa de la donzella.
—Amichs, digué á sos companys; vull fervos coneixe á aquesta hermosura de que 'ns ha parlat est joglar; demá la buscarem, demápassat
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/331
Aquesta pàgina ha estat revisada.
