Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/334

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

De sopte un espahordiment estraordinari s' ampará d' ella: era la vetlla dels morts, l' hora en que las ánimas deixan las negras tombas per recorrer la lerra; lo lloch ahont se dirigian era lo Sot de San Celoni; ella l' anava seguint ab insegura planta y sens darse compte de lo que feya: una munió de llumanetas de colors esmortuits mes variats anavan d' ací d' allá per entre 'ls pinetons del bosch, semblava que ballessen; mes semblava un ball infernal; de segur que ho deví ser, puig mes d' un cop havia sentit contar la donzella que los que hi havia allí soterrats no havian sigut pas cristians.
 Gelárense sos membres y li fóu impossible donar un pas endevant.
 —Oh! perquè 'm dus per aquí, digué.
 Las llumanetas anavan y venian y á cada contramarxa que feyan anávanse atansant, atansant cap al lloch ahont restava inmóvil la donzella, erisats sos cabells, sens alenar tans sols y sostenint ab sas mans son cap que anava desvaneixéntseli per moments. Sobte sentí lo renill de un cavall, y al mateix instant los brassos d' Arnold la sostingueren, que de segur que sens ells hauria caygut ecsánime en terra.
 —M' aymia, li digué ell, vina, vina, mon noble corcer ja 'ns espera dins del bosch, vina tres ó cuatre passas mes y 'l trobarem, y fugirem lluny, ben lluny á un dels meus castells ahont serás la sobirana; no tingas temensa que ningú 't conegui, puig ab los richs trajos que 't daré serás mes bella encara.
 Y ella, fixos sos ulls en las llumanetas que