cas del seu peu; mes res d' aixó succehí; no feu mes que cambiar de posició com un autómata, y quedarse clavat dalt d' un roca mes alta, fixa sa vista en un punt del mar prop de la segona illa.
Lo mariner observant la sorpresa de son company.
—Es que ha sentit la filla del mar, li digué.
Y efectivament, ab la quietut de la vesprada y al compás del vagorós remor de las onas, s' oigué una veu dolsíssima y armoniosa cantar una trista y poética tonada.
—A la filla del mar? ¿qué vol dir aixó? preguntá altre volta lo viatjer sempre mes admirat.
—Tampoch se sab qui es; uns dihuen que quan aquest home arrivá aquí, duya una nena que molts cregueren ser sa filla, mes á la que may se li sentí darli lo nom de pare; altres dihuen que la tragué del fons del mar del qual es filla, un dia pescant corals; lo que hi ha es que ella y ningú mes exerceix un poder tan gran sobre aquest home, que á sa sola veu, tremola, plora ó riu, y que ab una mirada seva li fa fer lo que vol: los millors corals que pesca son per ella, y dels que ven, li 'n dóna també 'l producte no guardantse may res per ell.
En quant á ella, feréstega també com son pare, ó lo que sía, ni parla may ab ningú sino per necessitat, ni surt d' aquestas illas sinó que sía per passejar pel mar ab sa petita y graciosa barqueta que conduheix ella mateixa, y desdenya asprament á tots los infelissos que atrets per sa hermosura han tingut la fatalitat de enamorar-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/351
Aquesta pàgina ha estat revisada.
