Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/355

hermosa vehina d' altre temps? com mes ell la mirava, mes viva á sa memoria 's presentava aquella escena de dol y la carinyosa jove que tant l' amanyagava quan era petit. Ell no vejé llavoras al assasí de la pobre mare y robador de la filla, y no obstant, en aquell moment y al recordarlo, la figura del home de las rocas vingué á son pensament.
 Un brusco moviment de la donzella y lo haver parat son cant lo distragué de sos pensaments. Al atalayarse ella de sos seguidors agafá precipitadament sos rems, y com una serva perseguida vogá en vers lo Cogoll d' en Bernat ó sia vers la mes solitaria é inaccessible de las tres illas, y en la qual no hi ha mes que rocas, y no 's veu may visitada per ningú.
 Lo barqué tocá al viatjer pel bras y 'l feu atalayar de un bulto que nadava desatentat y com abordantlos, envers ells; lo viatjer feu tots los esforsos pera allunyarse d' aquella feréstega y repugnant visió.
 Ab una llestesa asombrosa, la donzella arrivá á la dita isla y atracant sa barca en una punxaguda roca, lleugera com una dayna s' endinsá illa endins.
 Lo viatjer impresionát per lo recort que á sa imaginació li duya, alsá la veu y pronunciá 'l nom de sa desgraciada vehina: á son crit respongué un altre crit, ferestech, horrorós, indescriptible, y l' home de las rocas bambolejantse demunt las onas, pareixé per un moment que anava á ofegarse; després alsá sa testa de groixuts y caragolats cabells, y ab sos ulls grossos