Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/361

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

radament demanant á sa mare. La dida no podentlo aconsolar de cap manera, aná cap al mont pera sortirlos al encontre, portantlo á ell de la ma; arrivats allí y no trovantles, la dida 's ficá resoltament adintre, mentre 'ls criats que la seguian reculavan esgarrifats fent la senyal de la creu, puig si bé eran ardits y valents, no sabian habérselas ab las ánimas, com deyan ells. Lo corn de cassa ressoná en aquell instant á la entrada del mont y 'ls castellans de la Roca aparegueren portant tota mena de cassa; lo dia habia estat ben aprofitat. Quedárense sorpresos al trovar en aquell lloch á sos criats; y al saber per boca d' ells lo perqué, anavan á entrarhi altra volta, quan sortí d'ell la dida llensant crits desesperats, arrantcantse 'ls cabells y plorant á llágrima viva: una ma invisible li havia arrebatat de son costat á Artur de Torrellas, lo fill de sos Senyors.
 —Bé deyam nosaltres que aqueix bosch es encantat, deya un dels que no havian volgut ficarshi ab la dida: ja havém fet bé de no entrarhi, pero deviam haver mort á la dida avans que deixarli ficar, puig aqueixa dona sempre m'ha fet mala espina, y sembla que haja fet aixó pera poder perdre al noble fill de La Roca.
 —Mala bruixa, deya un altre, si jo hagués estat dels Senyors, temps ha que sa mala figura serviria de espanta-aucells dalt de una entena.
 —Y Na Elionor tant que se la estima! deya un tercer.
 Bernat de Torrellas se llensá altra volta dins