Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/367

y molts altres amichs d' aquestos. La esperansa de que tant ardits cavallers farian alguna cosa pera esterminar á la partida del terrible Testafort, feu que fossen rebuts com may s'hagués rebut á cap dels antichs Senyors.
 Blanca de Torrellas, la hermosa pubilla de la Roca, era, com lo seu nom, blanca y delicada, y airosa com una esbelta flor; sa pell era fina, fins al punt de podérseli veure corre la sanch per dintre sas venas trasparents, y son coll graciós y ensatinat tenia la gracia y 'ls moviments del cisne; sa boca semblava una poncella de rosa al badarse, y 'l color de sos ulls res tenia que envejar al del cel; sos rossos cabells, partits en duas meytats demunt del front, baixavan en sedosos y abundants rulls fins mes avall de sa flexible cinta, sostinguts per un cércol, d' or y turquesas; son peu, petit com lo d' una fada, quasi ni tocava la terra al caminar: semblava impossible que tal criatura fos nada pera habitar entre 'l mortals. En quant á son carácter, era lo mes alegre y festiu que darse puga, prop d' ella no 's coneixia la tristesa, prop d' ella trobava consol tot dolor, puig son major gust era alleugerar las desgracias.
 Aixís es que 'l castell, ab sa arrivada, semblá pendre part de sa juventut y alegria, y renovarse; las finestras tornaren á obrirse totas, mostrant sas góticas columnas y 'ls hermosos y afiligranats treballs de pedra, y deixant entrar la esplendorosa llum per totas las cambras, cosa que no succehia feya molt temps; armárense partidas de cassa, y no era per cert la futura