Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/368

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

castellana de La Roca la que hi prenia menos part. La única cosa que la entristia era la ineptitut y quasi imbecilitat de sa tia; si hagués pogut tornarla á son estat normal, la felicitat de Blanca hauria sigut completa.
 Una vetlla d' aquellas en que comensa á fer frescor, estavan tots los habitats del castell asseguts al voltant del foch que cremava en la xemeneya de la sala gran parlant de la cassa, dels falcons, dels cans, y esplicant cadescú algun cas dels que 'ls hi havian passat en aqueixa diversió. La viuda de Torrellas, asseguda en son gran silló al bell costat del foch, deixava vagar sa vista esgarriada y distreta en las flamas que ara s' aixecavan com una columna aprimantse ellas mateixas pera poderse enlayrar, creixent amunt com si tinguessen la pretensió de arrivar fins al cel, ara ab un color blau y esmortuhit, ó d' un roig fort, se dividian en cent llencas formant grogas ó vermellas llenguas que á voltas se desprenian de son núcleo, com si 's bastessen ellas solas, pero que s' apagavan als dos dits d' alsada al faltarlos lo element que 'ls dava vida, pagant aixís lo seu orgull: las que aixó no pretenian, anavan llepant, llepant los tronchs de llenya y consumitlos poch á poch.
 —Com es que may anem á cassar en aquest mont de aquí prop, essent aixís que segons sa gran espessedat, deu abundari molt la cassa?— digué la pubilla.
 —Deu vos guard' de semblant cosa, respon-