Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/369

gué 'l vell cap de la monteria que tota la vida havia viscut en lo castell.
 —Y per qué no? preguntá la interpelant, moguda per la curiositat.
 —Perque aqueix mont es fatal als de la vostra familia, perque en ell s' hi renovan cada dia guerras que algun temps assolaren aqueix pais, y tots los que s' hi atansan moren á mans de algun d' aquells rancuniosos cavallers.
 —Donchs per aixó hi vull anar, digué Blanca, brillantli 'ls ulls de joya á la possibilitat de trobarse ab alguna estranya aventura. —Senyors, digué aixecantse de son siti, ¿quí de vosaltres vol acompanyarme?
 Joyosament com ella s' aixecaren tots dihent:
 —Al mont de las batallas, al mont de las batallas; y mes en llá y tot anirém, si 'ns capitaneja la hermosa Blanca.
 Com si aquell nom hagués despertat recorts en la pensa de Na Elionor, esta mormolá clara y distintament:
 —Ves, y que Deu sia ab tu.
 Un moment d' estupor seguí á las paraulas de la viuda de Torrellas; lo vell monter, aprofitant eix moment de vacilació, torná á instar pera que desistissen; mes la de Tamarit digué:
 —Si 'ns amenassa algun perill, prous serém pera conjurarlo; armeuvos tots de bonas armas, y no hi haja por.
 —Sí, sí, respongué Blanca tornant á recobrar son bon humor.
 Quan las damas se mostravan tant coratjosas,