Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/371

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

prop seu l' udol del llop, y un n' aparegué devant d' ellas que ab famolenchs ulls las esguardava obrint sa boca que deixava veure la gola negra y afamada de la feréstega bestia. Las damas llensaren un crit y apretaren á corre, sens donarsen comte, cada una per son costat; lo llop feu presa ab sas dents en la pota de darrera de la blanca haca que montava la pubilla de La Roca, y la haca, llensant un renill de dolor y cuberta de sanch sa blanca pell, apretá á corre ab totas sas forsas seguida sempre del llop. Aixís corregueren una bona estona: Blanca 's creya ja perduda, puig ab prou feynas tenia forsas pera sostenirse á cavall, y sa pobre haca, debilitada per la sanch que perdia y per la desatentada carrera que portava, anava acabant las forsas y minvant lo pas; l' únich que seguia impertérrit y semblant no cansarse, era 'l llop, que duas ó tres vegadas havia ja arrivat á amarrarse, á las ancas del noble animal que lo havia dut en grupa aixís per alguns instants.
 No lluny del lloch ahont passava aquesta escena, pero enterament amagats los uns á la vista dels altres á causa de las moltas brancas de que estavan cubertas las vellas alzinas, lo de Pinós ab sos companys seguian encara lo rastre del isart, ben lluny de sospitar lo que prop d' ells passava. De promte, arrivá á sas orellas un crit esgarrifós, un crit d' angunia suprema y de suprem esglay, y aquell crit semblava llensat per la veu de la hermosa Blanca. Deixant al isart que fugís á son cau, corregueren los cavallers cap allí ahont havia ressonat lo crit: la haca