panyava, digué haverli semblat veure entre la verdor dels arbres las parets de la vella ermita: en busca de aqueixa anava, donchs, lo de Pinós, convensut de que allí devia estar na Blanca, á haverse assegurat de que no era allí. Tothom sospitava si era aquell lo cau del terrible Testa-fort, lo terror de la comarca.
Un xich lluny era encara, lo coratjós llibertador de Blanca, de la ermita, quan de desde ella comensaren á inquietar ab sas armas á las hosts sitiadoras.
—Aquí son, digué 'l de Pinós, no m' enganjava; coratje, mos cavallers, que avuy ha de ser l' últim dia d' eixa canalla.
Mes las armas dels cavallers poch mal feyan als sitiats, puig se estrellavan sas municions contre las parets de la ermita, al pas que las dels de dins causavan grans baixas als sitiadors. Lo de Tamarit proposá cercar la ermita de brancas de pi ó alzina y pegarhi foch pera veure si aixís los farian sortir, puig á haver de esperar que ells acabessen los medis de defensa, seria tal volta quan la meytat dels seus foran morts, puig semblava que 'n tenian gran provisió segons la prodigalitat ab que las repartian, tocant quasi sempre á algun dels que 'ls sitiavan. No trovant altre medi millor, acceptá aqueix lo de Pinós; y prompte tots ells, escudats ab las mateixas brancas, s' atansaren fins al peu de la ermita y la rodejaren d'ellas. Un crit de rabia travessá las vellas parets ressoná dins de la ermita al coneixe la intenció dels sitiadors; mes per aixó seguiren defensantse com fins allí.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/373
Aquesta pàgina ha estat revisada.
