tí los tristos lays d' una donzella, y atansant'hi 's trobá que era sa antigua enamorada, la qual, creyentlo perdut ó mort á causa d'ella, s'havia penedit de tantas exigencias y perills com havia fet passar al jove, y havia agafat tan gran tristesa, que no feya mes que plorar tot lo dia amagada en aquell bosch. Ell comensá á voltejar al entorn d' ella, com volguent aconsolarla, mes ella, absorta en son dolor, ni sisquera se 'n atalayá. Fins que fou nit, y ell llavoras se'n va tornar, y quan fou alli ahont era la rosa, la trová cuberta de gotas de rosada, y sas fullas avans tan frescas y flayrosas, un xich marcidas; mes ni una queixa surtí dels llavis d' ella ni per aixó lo rebé ab menos amor. Al endemá ell torná á anar á veure á la donzella, y, com lo dia avans, la trová sola y trista que plorava; comensá de donar mil voltas al seu entorn y á besarla, fins que ella s' en atalayá, per lo molt enamorada que n' estava y volentlo agafar tot era clourer las mans, y may li trobava quan las obria; y á voltas corria pensant que aixis millor lo atraparia, mes ell corria també y se li escapava, y aixis estigueren fins que ja sent molt vespre, fugí ell cap á la rosa. Quan hi arrivá, lo rossinyol cantava en la pollancreda y la puput li responia junt ab la reyneta que vivia entre las herbas del prat; la lluna enviava un de sos místichs raigs, com pera aconsolarla, á la desconhortada rosa que 's moria d' anyoransa, y que, al veure á son enamorat, obrí son cálzer amorosament sens que ni una queixa demostrés lo estat de son cor. Ell pogué veure llavoras ab la
