Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/86

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

menava per son nom, aixis com també li paragué ser aquella veu la del seu desposat.
 —Com saps que jo só aquí? digué ella ab baixa veu, mes no tant que ell no la pogués sentir.—Tu est aquí? digué ell, mes sorpres que altre cosa, ¿y quí t'hi ha dut ma aymia? lo nostre butxí s'ha apiadat de nosaltres? ó, bé ¡oh, rabia, te m' ha robat pot ser? preguntá ple de ira y forsejant pera desferse las cordas.
 —Oh no! respongué ella ruborosa y dolsament, jo he fugit, y amagantme en una cova he vingut á parar aquí.
 —Lo Deu del cel nos salva, ma estimada; vina, desfes mos nusos si pots, y fugirém lluny ahont may mes nos trobi.
 Y cercant, cercant, lo trobá, guiada per sa veu, y ab molts d' afanys li desfeu las cordas, y felissos y temerosos d' allí sortiren, y feren via cap á Sant Feliu de Codinas y d' allí envers la ermita de Sant Sadurní construida dalt de la alterosa montanya d' aquest nom, á cinch quarts de Castelltersol, montanya blava y retallada com la de Montserrat.
 —Allí, li deya ell tot pujant la espadada y perillosa costa, allí 'ns juntarém pera sempre; despres ja no podrán separarnos, ja no te 'm podran robar perque ja serás meva; lo Sant anacoreta que hi habita se compadirá de nosaltres, y nos donará la sua benedicció. Camina, amada mia, camina, que encara hi arivarém avans no llustreji 'l dia—li deya veyent que ella, fos per las moltas horas que caminavan, fos per las emocions que havia passat, no podia dar un