Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/87

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

pas. Despres de molts esforsos caygué rendida: ell se frissava, lo cor li deya que 'l mal Farell los perseguiria al trobarlo á faltar, y com era tant temut, por tenia que algú no 'ls hagués vist y no 'ls descubrís á las sevas amenassas; aixís es que ab eixa temor, y volent arrivar aviat á la ermita ahont se creya salvat, la agafá en sos brassos y la pujá costa amunt, sens casi alenar.
 Trucaren á la porta de la celda; lo bon ermitá jeya en terra tenint una pedra per coixí; al sentir los truchs, y sens preguntar—qui hi há?—puig sa casa estava oberta pera tothom, obrí. Nostres dos joves se tiraren als seus peus y li contaren la seva historia; ell los feu alsar, los doná un bossí de pá de aglans y unas quantas atmetllas, única cosa que tenia, y 'ls aconsolá prometentlos benehir sa unió tot desseguida y dihentlos que res tenian de temer puig aquella era la casa del Senyor d' hont ningú 'ls gosaria tocar. Mes encara no havia acabat ell eixas paraulas, quan sentí al defora molts passos, y uns truchs redoblats ressonaren á la porta.
 —Qui hi há? preguntá 'l bon ermitá faltant per aquell cop á sa costum.
 Los dos enamorats se tiraren l' un en brassos del altre.
 —Obriu com cent mil dimonis ó tiro la porta á terra, respongueren desde fora.
 —Y qui sou vos que ab semblants paraulas demanau á la casa del Senyor? torná á preguntar l' anacoreta.
 Imprecacions, blasfemias y amenassas acompanyadas de furiosos cops á la porta foren la