Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/95

en lo prat s'en adoná ¿per qué se l'hi havian esgrogueit sas rosadas galtas? En la mirada que llensá á Eudalda llegirshi podia la admiració á la sua gran bellesa y un: ¡ay ditxosa jo si me semblava á ella!
 Ningú s' en atalayá, mes la joveneta sentada al peu d' un abet, per llarch temps plorá!
 Desd' aquell dia los ulls de la dolsa verge tingueren un sguart mes melancólich, y raras vegadas deixavan de entervolirlos las llágrimas.
 Per ço será que la trobém sola y embadalida en aytal hora, contemplant lo cel, sens dupte pera distraure sas tristesas ó be esperant trobar sols en ell un consól á sas penas.
 Mes quan mes encantada estava, sentí la veu d' un trajiner que ab sa récula de mulas tornava de molt lluny tot cantant; la cansó que lo trajiner cantava, era aquella de «Las tres ninetas.» Al ourel, detingué ella son pas. ¡Hi ha tant dols llanguiment, tanta ternesa y dolsor en las tonadas y lletra de nostras cansons, que dominan completament lo cor. Era per aixó que s'ompliren de llágrimas los ulls de la donzella? ó be era que lo amor, en son pit havia fet estatje?
 En la dona lo amor, es lo goig; lo encant y la felicitat de la vida: cada flor, cada adiamantada estrella que en lo cel brilla, los remors del oreig, y en fí tot quant veu y sent, li portan lo recort d' aquell que mes estima: també l' veu en la nit serena y clara, com en la cendrosa volta que 'l sol tapa, y á cada hora, y á cada minut del dia, li trobareu lo seu nom entre sos llavis com constanment 'l te dintre son cor.