Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/18

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 També a les "Passions" la llengua castellana comptarà amb un prestigi que l'acompanyarà fins ben entrat el segle XVIII. J.F. Carmona ja havia escrit en aquesta llengua la Passión de Christo Nuestro Señor (Alziator 1948), que havia estat representada a Càller l'any 1629. Giorgio Obino, durant els primers anys del segle XVIII, va escriure en sard La Passión de nuestro Señor Jesuchristo[1], tot recorrent al castellà a l'hora d'escriure les acotacions.

 El castellà continuarà essent present -però ara amb una completa independència respecte a la "Passió" que acompanya-, al manuscrit dels "Gozos de la Confraternita di San Vero Milis" (Alziator 1957, 139-140) del sastre Mauriziu Carrus, que conté Sa passione et morte de nostru Signore Jesu Cristu segundu sos battor Evangelistas, representada els anys 1728 i 1731.

 Trobem la mateixa alternança lingüística, amb les mateixes característiques, en un altre text de la primera meitat del segle XVIII, en aquesta ocasió de molt més interès, per bé que no literari. L'Index libri vitae (Delogu 1736), de Giovanni Delogu Ibba, consisteix en efecte en l'únic llibre imprès durant el segle XVIII a Vilanova Montlleó -prop de l'Alguer-, on l'any 1736 calgué transportar la tipografia mòbil de Giuseppe Centolani, que Giorgio Soggia havia fundat a Sàsser a la fi del segle XVII (Tola 1966, II, 23). L'Index libri vitae conté, a més de certs goigs castellans, la Tragedia in su isclavamento de su sacrosantu corpu de Nostru Sennore Iesu Christu (GARZIA 1931, STERZI 1906), que tant ha estat considerada una "notevole sacra rappresentazione" (Pirodda 1989, 943) com una tragèdia pobra, "dura e legnosa nei versi, povera di fantasia, prodotto di artigianato e non d'arte" (Alziator 1954, 229).


 II.1.3.- Els goigs

 No hi ha dubte, però, que el fenomen literari que durant aquest període ens ofereix més d'interès és el de la pervivència a Sardenya del gènere literari dels goigs[2].

  1. Es tracta d'una "Passió" continguda dins el ms. núm. 2 de l'Arxiu del monestir de Santa Chiaria, d'Oristany ("Perbreve cantus non figurati compendium quod [...] venerabilis Georgius Obino Afrabré composuit", ff. 86v-108v), publicada dins MELE 1987, 110-131. Existeix encara una altra Passione et Morte de Nostru Segnore Gesù Cristu, atribuïda a un cert "Assensu", de Fonni, i posteriorment a Raimondo Congiu, d'Oliena, la redacció de la qual ha de ser datada entre la fi del segle XVIII i el principi del XIX (veg. BULLEGAS 1982, 119).
  2. Per a l'estudi dels goigs a Sardenya veg. FIORI 1971-1972, ALZIATOR 1957, 139-146, i BOVER 1984, 105-110, amb l'abundant bibliografia que l'autor proposa a les ps. 109-110. Pel que fa als goigs com a tercer element dels "materials dramàtics" del teatre sard del període, veg. BULLEGAS 1976, 54-76, i BULLEGAS 1975, 16-27.