Tot i que amb la seva proposta M. Madau preveia d'elevar fonamentalment el nivell lingüístic de les capes populars, les úniques que havien de preferir el sard enfront de l'italià, més culte (Madau 1782, 25), la nova producció literària en sard fou protagonitzada per tot un seguit d'autors procedents dels cercles religiós i burgès de les més important viles sardes. Destaquen els noms de Pietro Pisurzi, Gavino Pes, Efisio Pintor Sirigu i Gian Pietro Cubeddu, poetes que van recollir el llegat literari popular, de base oral, i van enriquir-lo amb el caràcter i l'estètica de la poesia arcàdica (Pirodda 1989, 944-945). L'ambient revolucionari i les aspiracions autonomístiques de la darrera dècada del segle XVIII, alhora, van donar un caire militant a aquesta nova poesia sarda: n'és un bon exemple el popularíssim Innu de su patriotu sardu a sos feudatarios, de Francesco Ignazio Mannu.
Amb el segle XIX i la desaparició de l'estètica arcàdica, però, la literatura sarda, després de l'anecdòtica represa dels anys precedents, tornarà altre cop a l'anonimat de l'espontània creació popular que no aconseguirà de superar fins al nostre segle.
II.2.- La consolidació del castellà a la primera meitat del segle XVIII.
II.2.1.- Substitució del català pel castellà com a llengua oficial
Tradicionalment s'ha fet correspondre amb el segle XVII, sens dubte d'una manera massa apressada, la desaparició de l'ús públic del català a Sardenya[1]. És cert que a partir d'aquest segle el castellà l'anirà arraconant progressivament de l'ambient públic sard[2]; però també ho és que el català fou la principal llengua de certs àmbits de l'administració fins al Tractat d'Utrecht, o sigui mentre Sardenya va pertànyer a la Corona d'Aragó. Recentment ha estat demostrat que d'una manera gairebé generalitzada hi recorregueren els notaris sards fins l'any 1717, data en què les tropes espanyoles, capitanejades pel general Alberoni, reconqueriren l'illa i hi fomentaren intensament, ara sí, l'ús del castellà.
- ↑ Veg. SANNA 1957b, 195 i ss.; WAGNER 1951, 183 i ss.; ARCE 1960, 143 i ss.; BALSAMO 1968, 13 i ss.; i KUEN 1932-1934, V, 124-125. Veg. un resum de les afirmacions d'aquests autors i llur sistemàtica refutació dins COSSU 1990, 9-13 i 24.
- ↑ El sectors que d'una manera més decidida influïren en el procés de castellanització a Sardenya foren l'alta jerarquia eclesiàstica i els ordes religiosos d'origen espanyol, efectivament castellanitzats a mitjan segle XVII. Per a l'estudi de la situació lingüística dins de l'orde dels jesuïtes, veg. TURTAS 1981, 57 i ss.
