Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/38

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Coincidint amb aquesta reforma general de les escoles inferiors, esdevingué al capdavall obligatori a totes les escoles de Sardenya l'estudi de l'italià[1], llengua que havia de ser em­prada en tots aquells camps de la comunicació escolar on no era tradicional l'ús del llatí. Transcrivim a continuació els tres fragments de l'edicte on s'estableixen les noves normes lin­güístiques que caldrà respectar:

"I.- Dovendosi per tali insegnamenti [inferiors] adoperare fra le lingue più colte quella che si è meno lontana dal materno dialetto e ad un tempo la più corrispondente alle pubbliche convenienze, si è determinato di usare nelle scuole predette l'italiana [...], non essendo più diversa dalla sarda di quello fosse la castigliana, poiché anzi la maggior parte dei sardi più colti già la pos­siede.
II.- La castigliana si studierà con secondaria importanza, e chi trascurerà l'italiana sarà meno bene educato e di meno buona aspettativa.
III.- Dovranno pertanto i catechismi, i discorsi sacri, i libri devoti, le esortazioni, in una pa­rola tutta la direzione spirituale non meno che la letteraria farsi in lingua italiana" (Scano 1894, 53).

 Entre els llibres que el pare Luigi Talesio, el nou provincial jesuític, va considerar indispensables per a dur a terme el pla d'estudis que preveia l'ensenyament de la nova llengua a les classes d'Humanitats i de Retòrica figuren, lògicament, diverses gramàtiques italianes[2], una de les quals -demanava Talesio- havia de ser la mateixa que havien adoptat les escoles reials i la Universitat de Torí[3]. Tot demostrant, però, la poca rapidesa amb què l'ordre reial va poder ser respectada, cal tenir ben en compte que l'any 1761 no havia arribat a l'illa cap dels llibres sol·licitats; que el 1762 hom només disposava de dues-centes gramàtiques i que mancaven, per tant, encara un mínim de 2.500 exemplars; i que el 6 de setembre del mateix any s'havia començat a ensenyar l'italià nomès als cursos inferiors, ensenyament que calgué abandonar -i reprendre, per tant, el del castellà- a causa de la manca de llibres. Només a partir del 6 de gener de 1763, data en què arribaren a la fi a Sardenya

  1. Segons COSTA 1885-1937, I, 235, l'any 1755 l'italià ja havia esdevingut llengua oficial a les escoles, "con la prescrizione ai convittore di usare la lingua spagnola anche nei familiari discorsi". Pot ser oportú de tenir en compte que, de qualsevol manera, la imposició de l'ensenyament de l'italià gairebé coincideix, cronològicament, amb la prohibició, l'any 1768, de l'ensenyament en català a Catalunya (veg. CARBONELL 1979, 97-98).
  2. Concretament, B. BUONMATTEI, Della lingua toscana (Firenze 1643), en una versió corregida per la Crusca (Della lingua italiana, publicada també a Florència l'any 1760), que inicialment fou considerada didàcticament massa elevada; i C. LANCELOT, Compendio del nuovo metodo, ossia della grammatica, adaptació a l'italià d'una gramàtica francesa sobre la qual requeia la sospita que contribuïa a la difusió d'idees jansenistes (BONU 1952, 73, MIGLIORINI 1961, 432).
  3. O sigui el Donat, la sintaxi llatina que el 2 d'agost de 1764, tal com veurem tot seguit, el llibreter callerès Bachisio Nieddu havia de comprometre's a reeditar a l'illa. Pel que fa a la història d'aquesta gramàtica i la seva difusió a les escoles europees, veg. PADLEY 1976, 15-29 i 264-266.