ibique pueros interrogent, ac istruant, ut etiam adolescentes, seu adulti addiscere valeant" (LOMELLINI 1728, 11)[1].
Malgrat aquestes recomanacions, que lògicament tendien a preservar l'ús del català a l'Alguer, la parla algueresa va entrar de seguida en contacte amb l'italià que, alhora que el castellà i el sard logudorès, contribuirà a partir d'aquest moment a atorgar-li aquelles característiques que s'han perpetuat fins als nostres dies.
L'italià, com hem vist, accedeix en efecte a Sardenya als textos escrits precisament en un document conservat a l'Alguer, l'"Arreglamiento que deverá observarse en el ceremonial de la Proclamación de S.S. Real Magestad el Rey Don Carlos Emanuel"[2]. No sempre, però, es va recórrer a l'italià a l'hora d'evitar el caos lingüístic que regnava en alguns registres. Vet aquí el següent exemple, d'importància cabdal per tal com constitueix l'únic exemple d'imposició lingüística, en aquest cas en benefici del llatí, del qual ens ha pervingut un testimoniatge documental -precedentment a l'oficialitat plena de l'italià. Al "Llibre de baptisme" de la catedral de l'Alguer, en efecte, el domer Joan Baptista Clavi havia registrat els bateigs preferentment en català entre els anys 1730 i 1734, tot i que no deixà de recórrer al llatí en algunes ocasions. A partir del 3 de febrer de 1734 un segon domer, Antoni Barron, va emprar simultàniament el castellà, llengua amb què per tant el català va haver de conviure durant un breu període. El mes de març del mateix any el bisbe Mateu Bertolini imposarà un nou costum amb la següent nota:
"Anno domine millesimo septingentesimo trigesimo quarto, die decima mensis martii, in visitatione habita hac eadem die ab Illustrissimo et Reverendissimo Domino Matthaeo de Bertollinis, episcopo praesentis civitatis, decrevit idem Illustrissimus Dominus ut imposterum describantur in praesenti libro baptismata, quae ministrabantur a vice curatis, lingua latina sub tenore, ac forma ad mentem ritualis romani praescripta, et eisdem in peculiari exemplari tradita[3].
- ↑ Malgrat aquesta prescripció, ha estat assenyalada la tendència del bisbe Lomellini -i encara d'un dels seus successors, Mateu Bertolini- a fomentar dins de l'estructura eclesiàstica algueresa l'ús del castellà (CARBONELL 1984b, 30).
- ↑ AComA, còdex B, ff. 240-245.
- ↑ ACVA, 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum in Ecclesia Cathedrali algueren" [1730-1743]. La mateixa nota, sempre amb data de 3 de febrer de 1734, es troba també al "Libro de desposorios de 1725 asta 1748" (ACVA, 01/01, MT, 5, F) i al "Libre de difuns" [1728-1743] (ACVA, 01/01, M, 2, I). A partir d'aquest darrer registre CARBONELL 1984b, 29-30, transcriu l'ordre del bisbe Bertolini, tot destacant la importància del llatí com a llengua intermediària entre el català i l'italià dins d'aquesta sèrie de documents.
