Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/9

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



 La mateixa política igualitària amb què a partir d'aquest moment les autoritats van voler tractar la jerarquia eclesiàstica fou parcialment aplicada damunt la població civil. Els piemontesos, efectivament, per tal de no provocar malentesos en una societat recelosa, van recórrer a la prudent distribució dels càrrecs públics tot oferint a les diverses faccions la il·lusió del reconeixement:[1] una jerarquia de funcionaris agraïts i fidels representava una garantia d'equilibri que havia de facilitar llur govern.

 Hom acostuma a dividir el regnat de Carles Manuel III, que l'any 1730 succeí el seu pare Víctor Amadeu II, en dos grans períodes. El primer, que va del 1730 fins a la pau d'Aquisgrà, del 1748, es caracteritza per una vida diplomàtica intensa i problemàtica al Piemont, durant les guerres de successió polonesa i austríaca: Carles Manuel III aprofità els canvis geopolítics que patia Europa per a reforçar el seu regne, tot mirant d'enriquir-lo amb nous posseïments continentals. No cal dir que Sardenya romandrà completament al marge d'aquesta política internacional, de manera que a l'illa aquest primer període del govern de Carles Manuel III es caracteritzarà precisament per la seva relativa tranquil·litat.

 La societat sarda no va arribar a canviar substancialment durant aquests anys: la noblesa, la base del clergat i un cert sector de la burgesia continuaven enyorant el temps de les dominacions espanyola o austríaca cosa que, lògicament, no permetia la perfecta fusió entre els elements locals i piemontesos a la vida quotidiana sarda.

 Per tal d'informar-se amb exactitud de les causes del descontent dels sards, Carles Manuel III, com a primer acte del seu govern, va endegar l'any 1730 una enquesta que va evidenciar el desavantatge de la població local a l'hora d'accedir als càrrecs públics. Hom va permetre, d'aquesta manera, que algunes funcions de responsabilitat fossin confiades a certs joves sards.

 Fou d'aquesta manera com es va anar formant un nou partit fidel envers la monarquia sabauda. Diverses mostres de lleialtat per part de la població sarda van esmorteir alhora el recel dels piemontesos durant la guerra de successió polonesa, en què la casa Savoia, tot oposant-se a Austria, s'alià amb França i Espanya. Malgrat aquests signes de fidelitat i les generoses ofertes dels estaments,[2] la participació de Sardenya a la guerra fou ben minsa, com també ho fou durant la guerra

  1. Veg. per exemple la carta del baró de Saint Rémy a Víctor Amadeu II, de l'11 de novembre de 1721 (dins LODDO 1934, 244), on el virrei il·lustra la seva política igualitària i els dos "llenguatges" que empra en adreçar-se als seus súbdits.
  2. Els tres estaments o "braços" (militar, religiós i reial) que constituïen el Parlament general foren instituïts a Sardenya poc després de la conquesta catalana, el 1355, any en què Pere III va convocar les primeres Corts a l'illa.