Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Ja hem parlat més amunt del poema de Domènec M. Simon, "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle", de l'any 1772. Ara ens interessa assenyalar que en aquest text són presents tres aspectes que ens anticipen algunes de les línies generals de la producció poètica tant de Bartomeu Simon com dels seus fills. En primer lloc, es tracta d'un poema pensat i creat fonamentalment per tal de lloar un individu pertanyent a un cercle socialment més avantatjat, prop del qual es vol fomentar una certa predisposició benèvola envers la família.

 És precisament per aquest motiu que serà redactat en italià, llengua habitual de les més altes instàncies polítiques i administratives de Sardenya. Aquest aspecte adquireix un particular relleu en el cas de Domènec M. Simon, de qui no hem trobat cap altre document redactat en aquesta llengua.

 Finalment, hem de destacar la mètrica del poema, que proposa des dels inicis de l'activitat literària de la família Simon els versos alexandrins (o "martel·lians")[1] als quals serà tan afeccionat Bartomeu Simon. Malgrat això, les poesies de circumstàncies que els germans Simon van escriure al llarg del període que ens interessa són essencialment sonets. Veieren la llum tant en reculls antològics que els ciutadans dedicaven a les autoritats polítiques o religioses amb motiu, normalment, de llur nomentament o trasllat -els únics poemes d'aquestes característiques deguts a Mateu Lluís Simon, d'entre els que ens han arribat, foren efectivament publicats en un recull que els germans Simon van adreçar al nou virrei-; o bé en fulls solts dels quals es responsabilitzava un únic autor.

 Durant el període d'estudis a la Universitat de Càller, Domènec Simon havia escrit tot un seguit de poemes -aquelles "infinite poesie di vario stile e gusto" de què ens parlava Ismene Auribaldo (1800, 17)-, que en esdevenir públics li van atorgar una aurèola de prestigi que havia d'acompanyar-lo fins al seu definitiu establiment a Torí. Entre aquests textos, a més dels que ja hem tingut en compte en estudiar la seva producció catalana, destaca el Canto per le feste di S.E. conte Lascaris di Ventimiglia (1780), virrei de Sardenya, firmat a Càller el 16 de setembre de 1778.

 Després del seu primer trasllat a Torí, la producció poètica de Domènec Simon havia d'intensificar-se encara. Siotto Pintor assegura que són quinze els sonets que Domènec va escriure

  1. El vers alexandrí fou conreat a Itàlia per Pier Iacopo Martelli, gràcies al qual hi canvià de nom.