ha de portarnos la agregació forsada de las poblacions vehinas. Un dia vam trovarnos estrets dins de la ciutat anligua, y volguérem aixamplarla, com era de rahó: peró en lloch de donarli l' esbargo prudent, vam projectar una exageració de las més estupendas. D' un kilómetre y mitj escás, que ocupava la ciutat vella, vam passar no al doble ó al triple, que hauria sigut lo racional, sinó á trenta ó trenta cinch kilómetres, que de la manera que edifiquem, podrian contenir més habitants que no hi ha en tot Catalunya. Avuy tot aquest gran espay no es ciutat ni es camp, puig quo no podem omplirlo de edificacions ni conreuharlo, y las vias no son carrers ni son carreteras: lo que no s' oposa á que haguem exagerat tant los preus, nominals pel desequilibri entre la oferta y la demanda, que puja á una pila de milions la riquesa ficticia que representan los terrenos, fent inevitable, á més ó menys tardar, una tremenda crisis territorial que acabi d' aclapararnos. Si 's tracta de construhir un edifici pera las ensenyansas provincials, no tenim pera res en compte los posibles de la corporació que ha de pagarlo, sinó que 'ns permetem lo luxo de pressuposarlo en milions de duros, ab lo quat conseguim sols no poder passar del propósit. La mania postissa d' aparentar opulencia y grandesa nos porta á no realisar quasi res de lo que projectem. Per suscripció pública vam reunir una quantitat més que suficient pera alsar á Colombo un monument digne y adequat á las nostras forsas, y l' afany d' apariencias va enterrar lo cost de tota l’ obra en uns fonaments, que per ara y per molts anys, no sostenen ni sostindrán res mes que l’ vuit d' una vanitat ridícula. Lo meteix passa en lo demés que projectem, y tot fent plans y presuposits de milions y milions de duros, tenim grans hospitals y manicomis, superbo palau de justicia, escorxador modelo y una munió més d' edificis monumentals, al nivell, dihem, dels de Paris, Londres y Viena,... pero per desgracia
