Pàgina:Lo gayter del Llobregat. Poesias de D. Joaquim Rubió y Ors (1858).djvu/9

léstia de apendrer la llengua que beguerem ab la llet de nostras mares, que tartamudejarem quant petits, y que deuriam conservar com un joyell preciós, quant no per altra cosa, per la importancia de que gosá en altres épocas y per lo molt que nos recorda. Fá un segle y quart, en lo asalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres ávis batallaren catorze horas segoidas en defensa de llurs antichs privilegis, y que llur sanch corria á doll per los murs, plassas y temples de aquesta ciutat, pera poder transmetrer á llurs nets la berencia y lo idioma que los habian deixat llurs pares; y no obstant de baber transcorregut tant poch temps, llurs decendents, no solament han olvidat tot açó, sino que fins alguns d’ells, ingrats envers llurs ávis, ingrats envers llur patria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en catalá, com an criminal à qui atrapan en lo acte. Mes açó acabarà, al menos se ho promet axi lo autor de aquestas poesías, per poch que vage estenentse l' afició que comensa á pendrer peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació ab nostra historia.
 En quant á lo que li pugan contextar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments, sempre que se ocupe en celebrar las glorias de nostra patria, lo autor de aquesta col-lecció se contentará ab respondrels que se posen la má sobre lo pit, y que judiquen despres per lo que aquest los diga.
 No nega que á pesar de ser catalans tenim que véncer algunas dificulats pera poder versificaren en nostra llengua, pero sí que sian aqueixas motiu suficient pera escusarnos de cantar en ella. No la coneixen á fondo los que la troban aspre, pobre y poch apte per la poesía. Lo catalá es dols á pesar de las paraulas exóticas que se han introduit en ell y de lo moll que se ha corrumput per nostre deixament y abandono; es rich tant com qualsevol altra de