Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/26

li 'n tornava, mes com paraulas dolsas sempre be á la orella cahuen, ne fou d'ellas plasenta y á la fi á la orgull doná posada, tant que s'esmaginá lo voler sols per marit á qui barba d'or dugués en sa cara.
 Y veus aquí que era tal la fama de sa hermosura, que de totas terras hi anavan joves á requerirla; fins barons y comtes s'hi atansaren, mes per tan que feren, res van pogué conseguirne; de braus y ardits caballers, no cal parlarne y's diu si fins un Príncep, n'hi oferí corona y joyas; ni tan sols se 'ls escoltava, que com cap ne duya barba d'or, cap n'era prou per ella. Per ço, tots, jovencels y comtes, barons y caballers, ab anima dolorida s'entornavan, que greu pena y dolor era, no poderne aplegar la mes escullida flor del jardí de la terra.
 Mes esdevingué un dia que arrivá á las portas de sa casa un jovenet tan ple de tresors y joyas que dava goig tan solsament de veure, y era de cos gentil y figura hermosa y aixis clar en lo entendre, com avinent en la paraula y de tal continent y presencia, com que ningú fora per contar totas las gracias que en ell tenian posada. Empero la de mes preu era una barba tota d'or. Per cert qu'era tot ell maravella y aixi fou com tan bon punt lo hagué vist la noya, que tot d'una s'n agradá dell y li mostrá molta d'amor. Cosa la qual li regraciá lo jove tal com debia y comensá á galantejarla; no semblava sino que jugavan tots dos á la tira-torna amoretas, qu'era gust lo sentirlos escometre. Y aná á lo pare á dirli li fés mercé de la sua filla, pus molt era ja lo que ells se volian. Y lo pare 'n fou content. Per ço se 'n tractaren bodas, y se feren, y una volta celebradas, pres comiat del pare, se 'n ana-