Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/93

gueren punyals pera matarne á Blancaflor y 'l princep.
 — Blancaflor..., cridavan, y las escupinadas responian:
 — Que mana?
 — Encara está desperta...
 Al cap d'una estona tornaren á cridar.
 — Blancaflor. — Y las escupinadas:
 — Que mana?
 Mes com aquellas s'anavan aixugant, eran cada volta mes foscas, fins que s'aixugaren del tot y ja no respongueren.
 — Ara dorman. — Y's ficaren en la cambra de la noya, y pegaren punyalada, mes com tot saltá d'esquitxos, digueren. — Quina sanch mes dolsa que tenian!
 Quan fou l'endemá al matí anaren á cercar los morts, mes quina no fou sa rabia y sorpresa al veures la tal burla!
 — Noya, la mes gran, vejas quin caball se'n han endut de la establa.
 — Pare, 'l que corra com lo vent.
 — Donchs ja estem salvats, puja á caball y ves á perseguirlos.
 La noya puja á avall del que corria con lo pensament, aixís que tan aviat fou pensat volerlos atrapar com atraparlos.
 — Ay Blancaflor, que vé ta germana gran y ja 'ns atrapa.
 — No t'espantis, aqui 'n tens un anell d'or, tiral á terra quan ja gaire be 'ns tingui y 'n sortirá una capella; jo seré la Mare de Deu y tu lo sagristá, que'n tocarás á missa y á totas las preguntas que 't fassi, li con-