Pàgina:Lo sompni (1891).djvu/113

breu aci deuen generalment venir. A perir ha tot lo mon. Aquesta es la nostra darrera casa. Vosaltres possehiu los perpetuals regnes del humanal linatge. Quant la dita muller mia sera a vellesa pervenguda, aytambe sera vostra. Solament la us deman a mon hus. No m doneu repulsa; car si ho feu, sapiau que no m en tornare. E lavors alegrareuvos de la mort de abdosos.»
     » Mentre yo dehia aquestes paraules, Minos, Radamantus e Eacus, jutges d Infern, Allerho, Thesifone e Megera, furies infernals; les Gorgones, Stennio, Euriale e Medusa, e les arpies Aelo, Octipite e Celeno, e les parques Cloto, Lachesis e Antropos, per la dolçor del meu cant havents pietat de mi, se preseren a plorar. E ensemps cessaren exercir lurs officis; e totes les animes qui aqui eren, oblidants les penes que sofferien, feren semblantment. Ision